Trobada amb David Carabén, vocalista i compositor de Mishima

«La nostra història com a Mishima comença el dia que vam omplir l’Apolo»

En David Carabén ens explica la trajectòria musical de la banda, que ha evolucionat en paral·lel als canvis de la Sala Apolo, un lloc on el grup ha viscut els moments més emocionants de la seva carrera musical, les clausures de les seves gires, les festes més intenses… però també ens descobreix aquests moments únics gaudits com a client, periodista i músic.


David, com va sorgir aquest moment en el qual decideixes que vols dedicar-te a la música?

La meva trajectòria musical va començar l’any 93 quan vaig acabar la carrera de Ciències Polítiques amb un Erasmus a França. Allí vaig coincidir amb molts músics i vaig conèixer al guitarrista Julien Guerràs, amb qui vaig començar a cantar. A l’any següent, en Julien va venir a viure a Barcelona. En aquella època jo donava conferències sobre cinema de dia i servia còctels al Barcelona Rouge de nit. Quan tancàvem el local anàvem al Nitsa, a la zona de dalt, que era més pop. És llavors quan vaig conèixer a n’Oscar D’Aniello, que punxava en el Nitsa. En Julien i jo vam començar  a compondre cançons junts encara que poc temps després va decidir tornar al seu país. Abans d’anar-se’n em va deixar escrit en un paper tres o quatre acords per iniciar-me amb la guitarra. Em vaig comprar una guitarra espanyola i en aquest mateix espai de temps D’Aniello es va comprar una caixa de ritmes Roland 303. Aquest va ser l’origen de Mishima,  quatre acords que jo vaig aprendre amb una guitarra espanyola i una caixa de ritmes.

Com vas viure amb 20 anys la nit de Barcelona?

A principis dels anys 90 anava molt al Monumental Club on punxava en Miqui Puig. Monumental va representar l’adveniment de la música electrònica a Barcelona. D’altra banda, el meu germà petit em va descobrir el Nitsa original a la plaça Llongueras on anàvem gairebé cada divendres.

En aquesta època, jo feia un fanzine amb Cinema Club de L’Hospitalet i en una d’aquestes trobades vaig conèixer a la gent de Disc 2000, als de Círculo Primigenio i els de l’aBarna de la Yolanda Muelas. Tots érem assidus del primer Nitsa, amb n’Aleix – aka DJ Sideral- punxant, que ja era llavors gairebé com un fenomen social.

Aquest primer Nitsa, amb la seva pista giratòria, es va convertir en lloc de culte per a una nova generació a la qual es va dir indie kids

Jo tenia una teoria sobre la música que escoltàvem al Nitsa. La meva idea era que aquest nou techno era més blanc del que escoltàvem. Estàvem acostumats a la música negra que es balla amb el cor, l’estómac i la cintura. En canvi, aquesta música era d’extremitats, no era moure’s de manera sabrosona, si nó era moure’s d’un costat a un altre amb les extremitats. No sé qui es va inventar aquest ball però va crear una estètica una mica andrògina, amb Adidas, cabell curt, els pantalons atapeïts i una mica de campana. Jo venia de la cultura més indie pop i n’Aleix va saber casar el indie dels 80 amb aquesta nova cultura electrònica. Fèiem ‘comunitat’ en aquesta pista circular. Era una cosa molt peculiar.

Quins són els teus primers records a l’Apolo?

Són com a client i sobretot com a periodista, quan anava molts dies entre setmana. Tenia la sensació d’estar a una sala mítica. Com més t’aproximes al port, bars com el Popov o el Kentucky fan olor d’humitat, a fusta i Apolo té aquesta olor i aquest caràcter.

Recordo quan ho van ocupar els joves en una època en la que encara hi havia balls a la tarda, era molt curiós, el naixement de la cultura club a un lloc de ‘iaios’. Era molt xulo! La noció de Barcelona com a ciutat xula va sorgir dels jocs Olímpics, havíem de treure’ns els complexos de sobre. Un exercici per reivindicar i per descobrir Barcelona.

Quin ha estat el concert més emocionant en el que heu notat un abans i un després en la banda?

La gira de L’Amor Feliç la vam tancar amb dos sold-out a l’Apolo i va ser genial. Vam convèncer a Robert Foster, que tocava a l’Heliogàbal, perquè vingués a veure’ns. Vam agafar una turca increïble perquè ens feia vergonya convidar-li. Al final va venir,  va cantar una cançó i es va asseure a la part de dalt de l’Apolo amb la seva dona i el seu fill. En baixar a l’escenari va dir: Mishima is excellent! Per a nosaltres, Foster és un mite i aquella nit quedarà com un record per sempre.

També tinc molt bon record del concert amb què vam tancar el Primavera Sound 2007. Recordo que durant l’actuació vaig trencar una corda de guitarra. Va ser una liada perquè sóc esquerrà i hi ha pocs guitarristes que ho siguin. El líder de Richmont Fountain era esquerrà i em va deixar la seva guitarra, una Martin, que va acabar sent la guitarra amb què sempre actuo des de llavors.

Què ha aportat la sala Apolo a Barcelona?

És una sala autèntica al cor de la ciutat, que no renega de Barcelona, que porta la ciutat amb orgull. És el redescobriment de la ciutat de què em considero militant. La sala està xopada del seu barri. Recordo sortir del Rouge, anar a l’Apolo i després esmorzar a aquests baretos que obrien a primeríssima hora. Interactuaven amb l’entorn pensant: “Estic a Barcelona, a la meva ciutat”.

I la contribució de l’Apolo a l’escena musical? Què destacaries d’aquesta sala de concerts?

Crec que la seva contribució ha estat definitiva. Per mi, és la sala que consolida i confirma a un grup. Si pots omplir l’Apolo, ets una banda important, si la deixes a la meitat, estàs en construcció, almenys al nostre gènere. És la sala que t’aprova o et rebutja, la que et dóna el segell que la teva proposta té sentit en aquesta ciutat. ‘Fer un Apolo’ ens posa súper calents encara! I això que hem tocat vint mil vegades aquí.

Quin significat té la sala Apolo per a una banda com Mishima?

Apolo és la sala on sempre ens hem identificat més com a grup. Si tenim l’oportunitat de tocar allà, ho fem sempre. És la sala en què ens fa més il·lusió tocar, perquè hem viscut coses collonudes, hem celebrat moments molt emocionants, li tenim molt d’afecte. És la millor sala de concerts de Barcelona.

Comparteix