Els noruecs no són tan freds com diuen…
Autor: Cèlia Anton Sales | Any: 2016

No era la primera vegada que anàvem a l’Apolo però possiblement sigui la nit més espectacular que he viscut mai, comencem doncs. Seria el novembre de l’any passat quan vam decidir, juntament amb una bona amiga, comprar entrades per al concert de Kakkmaddafakka. Ens molava molt el grup i que fos a L’Apolo li donava un gir encara millor. Va ser un espectacle i ho vam gaudir moltíssim a toc de fender infinita i les veus d’aquests noruegs tan modetnetes. El concert va acabar relativament d’hora i vam sortir a sopar amb la idea de tornar a Crappy més tard. Això mateix vam fer i quan tornàvem cap a la sala vam reconèixer l’Axel i la resta dels membres del grup anant cap al mític bar de darrera l’Apolo. No ens ho vam pensar gens i ens hi vam acostar amb naturalitat, ens van proposar fer unes cervesetes i òbviament no vam saber dir que no. Allà al bar vam riure entre Budweisers (alguns d’ells són intolerants al gluten…) i jo personalment vaig tenir una conversa genial de grups de música escandinaus amb el Sebastian, el pianista del grup. Vam decidir entrar tots a L’Apolo on vam ballar moltíssim i vam fer el burro quan sonaven cançons seves. La nit avançava i la Jana, la meva amiga, és va anar embalant amb el mànager del grup, jo els veia mentre ballava amb el Sebastian. Al cap de poca estona la Jana se’m va acostar per preguntar-me si em sabia greu que marxés amb ell, que li agradava molt però no sabia si refiar-se’n. Vaig abusar de les paraules i vaig treure pit com a amiga, dient-li a aquell noi guapet- que ens deuria treure deu anys – que si passava res tindríem problemes. Potser vaig ser massa brusca perquè la Jana va acabar anant amb taxi (i el manager al darrere amb la moto) a un aparcament a Fontana on aquest noi li va tocar el piano moltíssima estona i li va proposar una dutxa plegats. Sigui com sigui, els detalls d’aquesta part de la història no serien acurats si els seguis explicant jo així que aquesta part li reservem a la Jana i a la seva nit. Pel que fa al que si que puc explicar amb claredat, recordo el braç del Sebastian envoltar-me tant bon punt vaig veure marxar a la Jana i en gairebé un canvi d’escena ja estava fora de l’Apolo després d’una sessió de petons. Crec que no cal explicar-se gaire al respecte tampoc, la sensació de trobar-me en una habitació de l’hotel Concòrdia del paral·lel amb un norueg hipster pianista d’un grup que m’encanta és quelcom inexplicable. Penso que la clau de tot va ser actuar amb normalitat i fer possiblement el polvo de la meva vida(no tindria sentit ocultar-ho haha) això sí, havent esperat que el bateria, amb el qual compartien habitació, caigués adormit amb la gorra posada;)
Al matí següent em vaig llevar abraçada al Sebastian i vaig actuar amb la meva fredor particular, vaig baixar a esmorzar al buffet i me’n vaig anar a classe després de que en Sebastian em demanes “one last kiss please”.
(Crec que el relat és interessant acabar-lo aquí amb l’auto-imatge que tinc d’estar sortint de l’hotel amb aquella sensació a sobre… Tanmateix vull afegir que això va ser secret absolut durant molts i molts dies fins que una amiga em va preguntar perquè en Sebastian em seguia a les xarxes socials…)

 

Comparteix