Entrevista a Carmen Zapata, presidenta de MIM i directora artística de Curtcircuit

«La indústria de la música comença a escoltar a les dones»

De l’acció al reconeixement. Les dones volen guanyar més presència a l’escena musical i ho estan aconseguint. Trencar el sostre de vidre i lluitar per la igualtat de gènere a la industria de la música són els principals objectius del MIM (Mujeres de la Industria de la Música). Un any i mig més tard de la seva fundació, el festival Primavera Sound reconeix amb el Primavera Award 2018 la labor d’aquesta associació. Elles tenen el poder!

Text: Eva Espinet
Fotografies: Sergio Albert

______________________________________________________________

Carme, què significa aquest premi per a la vostra associació, i per a les dones de la música, en general?

Aquest és un premi que en el passat s’ha atorgat a llargues i exitoses carreres professionals. Per a una entitat tan jove com la MIM suposa un reconeixement implícit envers la trajectòria professional de les dones que formen part de l’associació.

Què sents al rebre aquest premi per part d’un festival com el Primavera Sound dins del marc del Primavera Pro?

Vaig sentir una profunda alegria! Penso i sento que en aquest any i mig la indústria ens està escoltant. Ens escolta i reacciona. L’entrega d’aquest premi per part d’un dels actors més importants del sector musical és per a nosaltres un compromís amb la igualtat i els objectius de MIM, un repte compartit.

Tens una llarga trajectòria en el món de la música i de l’associacionisme. Quan comença aquesta lluita personal per canviar les coses dins d’aquest sector?

Vaig deixar la carrera de dret per muntar un projecte cultural polivalent, Depósito Legal, un bar musical i sala de concerts a l’Hospitalet. Era un local molt actiu per on van passar els Rebeldes, los Gatos Locos, els Hidràulics, molts grups d’aquella època (des de 1985). Fèiem exposicions i teníem una activitat cultural important. Vaig estar implicada en aquest projecte dotze anys. Després vaig tenir altres negocis propis i vaig col·laborar en diferents projectes com ara l’ICUB, organitzant La Mercè.
Des de fa quinze anys sóc gerent de l’ASACC (Associació de Sales de Concerts de Catalunya). Vaig fer servir els coneixements i el meu propi patiment, com a professional i empresària, per posar-me en la pell de cada una de les sales i lluitar per elles.

“Quan vaig començar, era una de les poques dones en la industria musical. Deu ó quinze anys després continuava sent el mateix i jo pensava: No pot ser!”

 

Què et va portar a aquesta lluita?

En un moment determinat, vaig haver de barallar-me amb Celestino Corbacho, que era el regidor de l’Ajuntament d’Hospitalet de Llobregat, va ser a mitjans dels anys vuitanta. Ell va acabar sent alcalde de aquest ajuntament i després ministre de Treball i Immigració. Amb els meus cabells de colors, em barallava als despatxos i cada cop que anava em miràvem com si fos el dimoni (Riures). Trenta anys després me’l vaig trobar en una comissió de justícia al Parlament, on ell era president, parlava sobre la llei d’espectacles —la llei que regula les sales de concerts— i vaig pensar, trenta anys després, encara estic discutint sobre el mateix amb la mateixa persona… Però bé, com a mínim havíem canviat un despatx “cutrillo” on algú et diu literalment: “Si no vols problemes amb els veïns, munta una granja i fes bikinis”, per una audiència al Parlament, un entorn més rigorós.

I en aquests anys, què ha canviat?

En aquests anys han canviat coses, com ara l’opinió pública, perquè llavors no existia el múscul d’una indústria musical, que ha anat creixent i consolidant-se. Ara, la percepció que té la gent de la música no és la mateixa i la del públic tampoc. La gent que vota també va a concerts, per tant, crec que hi ha una massa crítica important que ha ajudat a canviar les coses.

Què ha millorat en aquests anys i que queda encara per fer?

Alguns problemes d’aquest sector es perpetuen, molts són endèmics, estan enquistats i no veiem la manera de resoldre’ls, malgrat tot també hi ha d’altres que s’han superat. Com a mínim, quan tens una programació i la teva sala té un valor cultural i musical, és molt difícil —encara que ho pensin— que et trobis un polític que et digui: “deixa de programar música i fes bikinis”. Això, ja no t’ho diuen, és un pas. I després hi han polítics o funcionaris que se solidaritzen amb tu. Una altra cosa és que després trobin les vies o la manera de solucionar els problemes, o que el polític de torn tingui prou valentia per modificar coses que, a vegades, són impopulars a l’entorn més immediat de la sala i sigui capaç de conciliar tots els aspectes, el dret al descans, ser pedagògics, etcètera. No tots els polítics s’arrisquen. I pocs músics es fiquen a la política.


Integrants de MIM

Ara bé, encara hi ha moltes desigualtats. Per exemple, respecte al controvertit tema del soroll, quan li demanes tot a un sector (les sales de concerts), amb el que ets absolutament inflexible, rigorós, fins i tot passar-te i frenar i, en canvi, amb altres sectors que tenen molt més múscul econòmic, com són els promotors urbanístics, no els reclames que els habitatges tinguin uns nivells d’aïllament que propiciïn que totes aquestes activitats siguin menys molestes pels veïns. Tu no pots “bunqueritzar” una sala, perquè no molesta el que succeeix a l’interior, sinó el que passa fora, al carrer. Si no dones un servei de policia que controli el soroll a fora i els habitatges que tens al voltant, les parets són de paper i ja tenim un problema. És un greuge comparatiu que ve de la mentalitat i dels prejudicis que té la gent i els polítics. Bars, alcohol, drogues, nocturnitat, sexe, ‘desmadre’, deixant de banda tot aquest teixit de sales que s’han de protegir perquè són un valor cultural, com és la Sala Apolo, per exemple. Tots aquests festivals que tan orgullosos ens fan sentir, no existirien sense les sales. Per tant, és una cadena de valor que s’ha de saber tractar.

“Tinc una posició professional que em dona la oportunitat d’ajudar, de posar el meu granet de sorra, de donar visibilitat a altres dones i és el que faig.”

I de quina manera comença la teva lluita per la igualtat de gènere a la industria de la música?

Quan vaig començar, era una de les poques dones en la industria musical. Deu ó quinze anys després continuava sent el mateix i jo pensava: No pot ser! El fet de que sigui la indústria de la música: “Sexe, drogues i rock’n’roll”, fins i tot et fa pensar que podria ser diferent, però hem vist que té els mateixos tics d’altres sectors: els que manen són homes. I les dones estan normalment encasellades en feines molt determinades, com premsa, promoció, etc., però en direcció i programació hi ha poquíssimes.
El que em va acabar de decidir va ser un moment en el què buscàvem contractar a algú. Van arribar molts més currículums de dones que d’homes, dones espectaculars, amb dues carreres, màsters, tres idiomes. I llavors, on està el gap? Per on s’estan perdent aquestes dones? Si les facultats estan plenes de dones amb resultats aparentment superiors als dels homes, com és que al món professional continuen havent-hi molts més homes i com és que no es renoven el directius per directives? Són els homes que contracten homes? Tot això, a banda de preocupar-me, em va interessar. Ens ajuntàvem les dones i parlàvem d’això fins que, de forma natural, ens vam reunir al Primavera del 2016 bookers, promotores, directores de sales, tot tipus de perfils… Vam decidir crear una associació per poder reivindicar el paper de les dones i la seva visibilitat a la industria de la música.

Malauradament, aquestes diferències encara es donen a gairebé tots els sectors de la societat…

Hi ha una manca absoluta de models i d’inspiració per a les noies i som conscients de la dificultat que suposa dedicar-se a certes professions. Per tant, és una responsabilitat de tots començar a “picar pedra”, oferir models i ser solidaris, establint quotes per llei o quotes de responsabilitat professional a l’hora de programar, de contractar. En el meu cas, jo aplico discriminació positiva. És assenyat exigir el cinquanta per cent? No. Òbviament, hi ha gèneres que no tenen un cinquanta per cent de bandes femenines, i no passa res; no ens ha d’avergonyir admetre-ho, d’igual manera que succeeix a les carreres d’enginyers tècnics. Tot això s’ha d’anar transformant.

És un problema educacional…

Si, encara s’educa amb l’objectiu que els nois siguin competitius i les noies perfectes. Com a noia, quant tens una proposta de feina te la llegeixes i com hi ha sempre una part que no domines al cent per cent, ja no et postules. En canvi, un home amb un seixanta per cent dels requisits es presenta amb una seguretat aclaparadora, perquè està educat per competir. Això no ho dic jo, ho diuen els estudis.
D’una banda, les noies que estudien música, normalment quan arriben a l’adolescència ho deixen estar ó, com a mínim, continuen els estudis, però no munten una banda. Als nois, entre els dotze i els setze anys, ja comencen a assajar amb les seves bandes i es llancen a la piscina. D’altra banda, les dones estem molt fiscalitzades, perquè quan una noia puja a l’escenari i és principiant, té molta inseguretat pel fet que la premsa i el públic s’acarnissa d’una manera molt cruel i només veuen la part negativa. I ja no parlem si citen el seu aspecte físic. Les dones se senten molt qüestionades i això fa que costi més pujar a un escenari. En el cas dels nois, la premsa sol dir: “no toquen bé, però són frescos”, sempre li treuen la part positiva.


Almudena Herrero (Primavera Pro), Carmen Zapata (MIM) i Albert Guijarro,
(director del Primavera Sound y Sala Apolo) posant amb el Primavera Award 2018

I com a directora artística del Curtcircuit, què coses has pogut transformar?

Abans, dins del Curtcircuit, teníem un cicle que es deia ‘Femení i Singular’, eren nits de soul, pop, rock… amb grups de noies. A l’edició del 2017 me’l vaig carregar perquè volia anar un pas més enllà. No volia que aquestes dones haguessin de tocar només quatre cançons, volia que fessin un concert sencer i si m’agradaven molt les volia programar en igualtat de condicions que a la resta d’artistes. Un dia, la pianista Clara Peya em va confessar que ho havia passat molt malament els seus inicis perquè els nois no volien fer un grup amb ella i ella no ho entenia, “però si toco molt millor que vosaltres”, es va adonar que no volien que una noia liderés el projecte. Llavors va decidir que muntaria la seva banda, però no volia només dones, desitjava també manar a homes. Em sembla una postura collonuda, molt coherent.
Ens hem d’acostumar a veure sobre l’escenari dones que ens agraden i que estan aquí per la seva qualitat artística. Jo vaig auto exigir-me programar aquestes dones i donar-les visibilitat. Crec que és fonamental. Per exemple, a Barcelona hi ha una escena de dones discjòqueis techno amb un múscul brutal. Cora Novoa va guanyar el premi a millor discjòquei 2017 i alguns s’han permès dir que ja tocava que guanyés una dona. No, va guanyar perquè es molt bona i no perquè fos una dona.

“Jo, encara que se’m vagin els peus amb una música, si sé que la lletra m’està parlant de masclisme, d’abus, d’intimidació, no la ballaré.”

Què et sembla la proposta de les cançons no sexistes?

Doncs perfecte, perquè no ens adonem del que escoltem, ni de com parlem. I jo crec que està bé exigir-nos més. Jo, encara que se’m vagin els peus amb una música, si sé que la lletra m’està parlant de masclisme, d’abús, d’intimidació, no la ballaré. Conèixer això i tenir propostes alternatives és bàsic.
Vaig estar en un panell amb la Silvia Martínez, que és etnomusicòloga i professora d’una matèria de gènere a l’Esmuc. Ella afirmava que el reggaeton no és més masclista que altres músiques. I és veritat, el reggae és masclista i homòfob i també hi ha cançons dels Rolling Stones que són ‘infumables’. El que passa, és que el reggaeton es canta en castellà i l’entenem tots! En aquest país tan poc anglòfob, la gent canta cançons que no tenen ni idea de què parlen. Per tant, ara ens arriben missatges que escandalitzen i que poden ser els mateixos que hem estat rebent durant anys però no ho sabíem. A part, el reggaeton és molt més físic, tots els videoclips on les dones són objectes sexuals sense contemplacions ens han posat en alerta, però no ens podem aturar aquí. Hem d’anar una mica més enllà, s’ha d’identificar el problema, si es vol revertir aquest tipus de situacions. I crec que està bé educar, cal molta pedagogia i en molts àmbits. M’és igual que em diguin feminazi, no m’importa. Tinc una posició professional que em dona l’oportunitat d’ajudar, de posar el meu granet de sorra, de donar visibilitat a altres dones i és el que faig. Crec que si tots ho féssim, ens aniria bastant millor.

Aquest any la Sala Apolo commemora 75 anys sense para de ballar, què en penses de la seva trajectòria?

És una sala preciosa. Aquesta relació entre el passat i el present podria ser la mateixa que transmeten els seus projectes. Entre el més innovador i el més clàssic, entre el flamenc més ‘jondo’ i la música més puntera, això m’interessa molt i ho fan molt bé. No li tenen por a res, són agosarats amb la programació. I bé, tothom vol tocar a l’Apolo, per alguna cosa serà. Tots els records que jo tinc de la sala, tots, tots, estan relacionats amb la música en viu, per plaer o per aspectes professionals i és el que més m’agrada. I també m’interessa la seva implicació amb projectes amb la ciutat, amb col·lectius, amb el sector. Apolo és una de les sales pioneres i sòcies fundadores de l’ASACC. Fixa-t’hi, que les primeres sales que es van asseure, oblidant la competència entre elles i van ser capaços de treballar juntes per millorar l’escena i les condicions de totes les sales arreu de Catalunya, són les més emblemàtiques: Bikini, Sidecar, Razmatazz, el Club de Mataró, Salamandra, Apolo…

Comparteix