Entrevista a Martí Sales (Els Surfing Sirles)

“L’Apolo s’ha convertit en un referent de la ciutat, una carta segura, perquè saps que el que trobaràs allà sempre estarà bé.”

Martí Sales escriu el 2012 Ara és el moment, una crònica on fa una radiografia de l’escena indie catalana. Poeta i music, va ser la veu i guitarra d’Els Surfing Sirles, banda que va portar el rock i el garage fins les últimes conseqüències, cremant els escenaris per on passaven, resistint amb les seves lletres incendiàries fins la mort prematura del seu guitarrista Uri Caballero, que va provocar la dissolució del grup. Martí ens fa la seva pròpia radiografia de l’Apolo i com ha contribuït a normalitzar l’escena gai a Barcelona.

Text: Eva Espinet

Poeta, escriptor, traductor, music… Quan comença la teva història d’amor amb la musica?

A la música arribo pels mitjans habituals, discs dels meus germans grans, la música que s’escoltava a casa, la que s’escoltava als anys 80 quan jo era petit. M’agradava molt Elvis i l’ska, perquè era el que escoltaven els meus germans i també m’agradava molt el Llibre Vermell de Montserrat (Còdex que recull cants i danses del segle XIV), perquè l’escoltava la meva mare. M’agradaven coses una mica estranyes. A la gent li agradava Michael Jackson i Madonna i jo no entenia res. Tenia sis anys i portava una jaqueta texana amb el coll pujat i una gorra vermella, un ‘retaco’ que havia de fer una pinta de boig… (RIALLES).

Per a mi, la música sempre ha estat molt important. Vaig començar fent solfeig i piano i la professora em va dir que anava molt bé, molt ràpid i que podia arribar a ser concertista, però havia de començar a estudiar cinc hores al dia. Ho vaig deixar amb dotze anys i em vaig comprar una guitarra elèctrica. Vaig aprendre de forma autodidacta…

Recordes la primera vegada que vas trepitjar l’Apolo?

Hi ha una primera versió d’una cançó que es diu “Peatge”. Joan Colomo, que era com el cinquè Sirles (érem quatre), el que ens produïa els discos, al final de tot, deixa anar: «Vaaa, anem a l’Apolo?». Va ser molt divertit perquè li va sortir molt espontani. Era molt el que representava per a nosaltres l’Apolo, posar-nos cecs i anar a ballar, era el que es feia a finals dels anys 90.

“M’encanta això de posar la música al màxim, que ‘peti’ i que no pugui venir ningú a dir-te «Baixa la música!»”

I com eren els vostres primers concerts a l’Apolo?

Recordo un concert a La (2) que toquem de teloners de no sé quin grup i va ser genial. Vam sortir allà fent el ruc. Nosaltres veníem de tocar durant deu anys, cantant sense monitor i quan m’ho van posar allà per primera vegada va ser molt ‘guai’. La (2) sonava molt bé i teníem camerinos, aquest va ser un dels primers concerts que vam tocar en algun lloc més o menys decent. Eren les dues del matí i vam aconseguir tocar relativament serens i el concert ‘moló’ molt.

Al 2012, a l’aniversari de la discogràfica Bankrobber, vam fer el concert a la sala principal i va ser impressionant. Tocar en aquell escenari tan bonic. Vam tocar una segona vegada amb altres grups, crec que era a la Nit del Rock. Feia molta impressió, un lloc on has vist molts concerts, on t’ho has passat molt bé. És curiós quan vas de dia per fer la prova de so, amb la sala buida. El vídeo del disc ‘Romaní, Semen i Sang’ està fet al Racó i a l’Apolo. Vam fer també una sessió de fotos a les escales. Són moltes coses.

I també allà has punxat…

Si, vaig punxar una o dues vegades a La (2) i va ser increïble. Em va convidar Miqui (Puig) a la seva sessió, l’Old Wave / New Wave i ho vaig fer amb Dani Cantó. M’encanta això de posar la música al màxim, que ‘peti’ i que no pugui venir ningú a dir-te «Baixa la música!». Vaig punxar barbaritats, des de psicodèlia ballable, boogaloo o cançons pop que m’agradaven, cançons de cap gènere concret que em semblava que es podien ballar. Quan la gent ja està ballant, llavors pots posar el que et dóna la gana perquè la gent segueix ballant el que sigui. Va ser molt divertit!

“És una sala tan xula que jo obriria a la tarda i posaria pel·lícules, o el que fos.”

Què és el que més t’agrada de la Sala Apolo?

És una sala “collonuda”, té molt d’encant i segueix programant molt bona música electrònica i molt bons concerts. A més té un aforament ideal, des de qualsevol lloc tens molt bona visibilitat, les sales més grans que Apolo ja no m’agraden. Per a mi és perfecta! Recordo un concert dels Magnetic Fields, que actuaven després d’Hidrogenesse i va ser molt ‘guai’.

Quins han estat, per a tu, els moments més memorables viscuts en aquesta sala?

M’han passat coses a l’Apolo que ara no recordo (RIALLES). Bé, recordo les sales petites de dalt, al començament del 2000, que eren divertides i encara es podia fumar. Jo havia anat a l’Ambigú de 10.000 Retinas, on podies veure pel·lícules molt rares. Era súper bonic. És una sala tan xula que jo obriria a la tarda i posaria pel·lícules, o el que fos. També està molt bé l’escenari que munta Apolo a la Festa Major, sempre acabo anant.
Ah! l el “Frankfurt” de l’Apolo, era un clàssic. Amb els seus cambrers portant camisa blanca i somriure zero, i els seus bratwurts espantosos, però meravellosos i l’aparador il·luminat d’aquella manera…

Comparteix