Entrevista a Miqui Puig, artista polifacètic

Miqui Puig, el noi que cridava Acid!

Groupie abans que cantant, Doctor Amor quan es vol divertir punxant, locutor i comunicador, Miqui Puig és aquest tipus d’artista polifacètic fet a si mateix, un rara avis tant estimat com injuriat. Aullidos en el garaje o Los Sencillos han estat algunes de las seves bandes amb èxits com ara ”Bonito es”, ”Doctor Amor” o “El chico que gritaba Acid”. Aquest activista i apassionat amb l’escena barcelonesa dels últims trenta anys ens explica com van ser els seus anys de descoberta com a músic, clubber i discjòquei amb la Sala Apolo.

Text i foto: Eva Espinet

Miqui, fem una ullada al teu passat musical… Quan comença aquesta passió pel món de la música?

Visc de la música des de 1989. Quantes vegades m’han dit que he tocat totes les tecles! El que si és cert és que he fet moltes coses. Sí, amb connotacions bones i dolentes, sóc artista.

I la teva relació amb l’Apolo, quan comença?

Ve de molt lluny. I comença amb la amistat amb l’Alberto (Guijarro, director de la sala Apolo), ens coneixem des que teníem setze anys i anàvem a l’institut de Granollers junts. Sóc una mica culpable de què es dediqui a la música (RIALLES). Crec que mai he volgut perdre la meva part de fan, encara que ja fos músic. És, per això, que tinc molts records professionals amb l’Apolo, però també molts com a fan.

Amb la publicació de Disco 2000 en aquests dies es comença a difondre la cultura de club i tu hi participes…

En un principi vam crear Radikal, un fanzine que vam fer amb la col·laboració de tot el grup de Granollers: Joan Manel Juvany, Josep Maria Llançana, José Juan i l’Albert Masferrer (DJ Kosmos), els fundacionals, i poc després es va afegir l’Albert Salmerón. Aquest fanzine va ser l’avantsala de la revista Disco 2000, revista fundada per l’Alberto Guijarro i l’Albert Salmerón. Ens coneixíem de molts anys perquè els rars, com a les pel·lícules americanes, s’oloren i es troben (RIALLES). De fanzine passem a revista i jo signava com a Doctor Amor. Genís, d’Hidrogenesse, sempre feia la broma i deia “la revista de Miqui Puig”. Quan va sorgir la revista em vaig retirar. Va tenir força èxit.

“Es casa meva” és una frase que he sentit molt de la gent que ha estat client habitual d’Apolo o, inclús, d’aquells que treballen per a la sala. Ha estat el mateix per a tu?

I tant! És un lloc al que hem anat tantes vegades, on hem passat moltíssimes hores! Jo mateix vaig tenir una residència mensual. A l’Apolo tinc records de quan m’han partit el cor, de trobar-me al camerino coses agradables i desagradables! D’haver-me sentit malament, física i emocionalment. Quants concerts haure vist a l’Apolo? Bons, dolents… I quants he fet jo? Bons, dolents… Uns quants! Tinc concerts en solitari, un Primavera Sound meravellós compartint l’última gira de Los Sencillos, un altra amb Meteosat i La Buena Vida, un concert amb uns fans de Tarragona em van tirar roses a l’escenari i ara som amics…

Tinc molt viu com anàvem tots junts, la gent d’Animadas, i jo com un satèl·lit, muntant els visuals i ‘diapos’, i podies veure com recollia l’orquestra abans de muntar les festes! Miqui recorda el disc Seres Positivos, de Los Sencillos, la contraportada és una foto de grup feta allà, on apareixen els membres del grup i els clubbers de l’Apolo dels anys 90 : «Los Sencillos tenen moltíssima relació amb l’Apolo, perquè també una de les nostres cançons, “Drama”, que encara avui la toco, parla d’un amic que punxa a l’Apolo, que és el Kosmos. Era el lloc on passaven coses. Les festes dels Bots! Tinc un ‘columpio’ de l’Apolo, però no recordo qui el va posar aquí. Les sensacions d’aquell moment no tornaran mai més i no sóc un melancòlic…

Comparteix