Sónar: Entrevista a Ricard Robles, cofundador y codirector del festival

«Molta gent ens deia: “Esteu segurs que això funcionarà?”»

Com no podia ser d’una altra manera un festival que escaneja el planeta buscant la música i la creativitat més avançada, ha d’anar més enllà per commemorar el seu 25è aniversari. I com ho fa? Amb una crida a la intel·ligència extraterrestre! I això no és una metàfora o cap mite inventat. Avui ningú té cap dubte de la transcendència planetària del Sónar, que té seus a Tòquio, Londres i São Paulo. Les respostes les trobem viatjant als seus orígens, al 1994, quan la primera edició del Sónar Nit va tenir lloc a la Sala Apolo.

Textos: Eva Espinet
Fotos: Eva Espinet & Avanced Music (Sónar)

_________________________________________________________________________

Ricard, com van ser els teus inicis a l’escena musical?

Jo vinc del món de la ràdio i de la premsa musical, també de la publicitat, això va ser una manera de guanyar-me la vida, però la meva passió era la música dance. L’última revolució musical que va tenir impacte va ser l’any de l’acid house, el 1988. Va ser a Eivissa i jo hi era per atzar, de vacances. Llavors, m’arriba un so que em trenca tots els esquemes, va ser quelcom molt revelador. A mi sempre em va agradar la música electrònica, el tecno-pop, el new wave, música més experimental, però l’acid house m’agafa com una experiència, un revulsiu gegantí.

Què et va portar a crear, juntament amb Enric Palau i Sergio Caballero el Sónar?

A principis dels noranta conec artistes, professionals i, en concret, estableixo una amistat amb Enric Palau i Sergio Caballero que, en aquella època, es dedicaven a fer música per encàrrec: bandes sonores, produccions audiovisuals, de dansa. Comencen un projecte, Jumo, amb material propi, de tall experimental, insinuant algunes de les influències de la música dance que no eren habituals. De la relació amb ells sorgeix la idea i la possibilitat de crear un què… Llavors no va estar a sobre de la taula fer un festival.

Va ser part d’un procés que sorgeix de la idea de “per què no fer alguna cosa que permeti portar artistes, activitat musical, que aquest sector petit del nostre país tingui un espai en el qual el artista pugui mostrar-se, donar-se a conèixer. Tenir una relació de audiències més grans que les que tenen en els clubs i circuits petits”. I, a més, “per què no provoquem que gent que està treballant amb metodologies i tecnologies similars, llenguatges estètics i artístics molt diferents, es descobreixin els uns als altres i, potser d’aquesta contaminació, podem pensar que a Barcelona, ​​allò que veiem que arriba de Londres, París o Berlín, a l’escala que ens correspongui, el podem posar en evidència?”.

“Hi ha una part d’intuïció, de talent pot ser, també de molta feina i no aterrar com una cosa oportunista”

Finalment, vam veure que la fórmula era crear un festival amb un nou format. El més habitual era un escenari amb una audiència en actitud passiva. El que volíem era que els artistes es trobessin, que hagués ponències, discursos diferents, llenguatges i veure com responien públics diferents a impactes diferents.

I en aquest temps apareix un espai que és el CCCB, que sembla que entre les seves premisses, la música i un determinat tipus d’experiència, el Sónar podria ser ben acollit…

Me’n recordo perfectament de com van ser les primeres trobades, amb un equip de gent d’una experiència museística en la qual ens trobem amb les clàssiques fórmules de “jo penjo aquí un quadre o poso un vídeo, tu seus, mires i te’n vas”. Vam dir no, nosaltres volem que la gent vingui a passar el dia aquí i que facin un ús de l’espai. Abans que s’inauguri l’equipament els estem trencant els esquemes (Rialles). Però he de dir que va ser una acollida, una actitud i una col·laboració magnífica! Van confiar amb nosaltres, ens van deixar experimentar, ens van ajudar amb la infraestructura, el personal, l’equipament i, fins i tot, ens van donar facilitats econòmiques perquè poguéssim aterrar aquí.

… I de tot això va aparèixer el format de festival al 94…

Si, un festival en el qual es barregen diferents estètiques i tendències de músiques relacionades amb la tecnologia i un seguit d’activitats que crèiem complementaven aquesta experiència: Com ara una fira tecnològica amb un equipament i el programari per compondre, per produir o interpretar; on es parla de la indústria, què ens falta, amb debats a nivell divulgador. Una fira discogràfica, quan encara no havia arribat el mp3 ni els suports en línia, ni internet! La gent es comprava vinils, CDs, revistes i marxandatge. Va ser decisiu el no limitar-nos al format concert, és a dir, ens interessava un artista que es manegés amb força comoditat en un altre tipus de disciplines i discursos multimèdia, que no només crea música per ser gaudida en el sentit “performàntic”, sinó que li dona altres usos.

… fins a convertir el festival en una experiència de dia i de nit?

Aquestes van ser les bases fundacionals del Sónar. La nostra voluntat va ser la d’aconseguir que l’experiència fos mixta: amb un Sónar de dia més inspirador, explorador, professional, fins al punt en què es podia en aquella època, al costat d’un Sónar de nit, que va ser a l’Apolo, que és més clubbing, sintetitzar, sublimar en un espai petit l’esperit de les raves, la música dance i la seva expressió més oberta i transgressora en el context d’un club. Una experiència completa en la qual combinar aquests dos moments de sentir, inspirar-te, tocar, veure, escoltar durant el dia i després més hedonista, encara que no deixa de tenir aquest component inspirador, de la nit.

Com va ser rebut el Sónar? La gent estava preparada per rebre un certamen amb aquesta filosofia, com tu dius, exploradora i hedonista?

Aquesta és la gran pregunta que ens fèiem tots. Per a Alberto (Guijarro, director de la Sala Apolo), per a nosaltres, i per a molta gent que ens deia “Esteu segurs que això funcionarà?” Va funcionar. I no només perquè va assistir un públic considerable —sis mil persones—, sinó perquè la recepció va ser entusiasta, de somriure, de agrair. Sí, hi havia una demanda i algú havia de atrevir-se, podien haver estat uns altres, però vam ser nosaltres. Hi ha una part d’intuïció, de talent pot ser, també de molta feina i no aterrar com una cosa oportunista; li vam donar moltes voltes fins que era el que havia de ser que, a més de portar una música poc habitual, l’esdeveniment per se tingués interès. Miràvem molt el que passava fora, vam intentar veure que era raonable fer-ho aquí, però, és clar, era incert. Això és una bona idea? Doncs sembla que sí. Fins i tot vam tenir repercussió mediàtica!

I com va sorgir la idea d’agafar la Sala Apolo com a espai del Sonar nit?

Era lògic fer-ho a l’Apolo, perquè ja en els noranta era la sala on et podies permetre experimentar, instaurar un format nou. No només amb l’electrònica, sinó amb qualsevol altre gènere amb caràcter innovador, independent. Tot el que no fos mainstream, el seu espai natural era Apolo. I si nosaltres volíem fer alguna cosa per a una audiència incerta, que ho era, sospitàvem que el públic de les macro discoteques no vindria al nostre festival. Existia una altra audiència? Una òrfena del que sonava a Londres, a Berlín, que ens semblava fascinant i rarament podies escoltar-la a Barcelona.

Barcelona era quasi un erm pel que fa a vida nocturna o clubs, no hi havia pràcticament festivals, ni esdeveniments, les discoteques programaven música dance, diguem més comercial, que nosaltres ni abraçàvem ni rebutjàvem. De la música dance més comercial, mal anomenat bakalao, hi havia un tipus de producte absolutament massiu a les discoteques de la perifèria de Barcelona, les macro discoteques de Mataró, el Baix Llobregat… La música bakalao era un fenomen mal vist, injuriat, per descomptat gens valorat per la premsa i la indústria; un moviment que tenia el seu propi canal d’expressió, els seus segells discogràfics, així que no havíem de fer res amb aquest sector, que ja estava funcionant.

No esperàveu tanta repercussió?

No comptàvem amb això, perquè no hi havia un espai natural en els mitjans generalistes per parlar de coses que no eren al mercat. Però, la poca premsa especialitzada que va venir li va dedicar tot l’espai que va poder i la generalista es va acostar, almenys, amb un esperit curiós. I encara que per a alguns fos difícil d’entendre, vam arribar a tenir repercussió i en aquells temps era important, ja que no existia internet, i la ràdio i la premsa escrita eren unes tribunes importantíssimes, et donaven legitimitat, credibilitat i despertaven a ments inquietes. I això ho vam aconseguir.

També és cert que, vint-i-cinc anys després, en algunes coses no hem passat d’aquí. Hi va haver gent que va pensar que això era una moda, que passaria i ja està, i gent que va creure que allò no era per a ells i encara ho segueixen pensant, senten que això té alguna cosa que els violenta, els inquieta, crida als prejudicis, el que sigui. Això ha passat amb altres revolucions musicals, com quan irromp el jazz o el rock’n’roll, hi ha com una transgressió que va més enllà d’”això no és per les meves orelles”, una mentalitat que no s’aconsegueix superar o que decideixes que no vols superar.

I la ciutat com va respondre?

Barcelona s’apunta. Barcelona és una ciutat que abraça les avantguardes durant diversos moments de la història. És una ciutat amb una curiositat per l’arquitectura, la pintura, pot ser no tant per la música, però la ciutat va abraçar el Sónar. Hi havia aquestes ganes de socialitzar, d’estiu, de veure gent, de celebrar, i sembla que Sónar va venir a ocupar aquest espai. Sentir que la teva pròpia ciutat t’acull i et permet arrelar va ser important per a nosaltres.

Precisament aquest any Apolo també està d’aniversari, setanta-i-cinc anys sense parar de ballar! Ara que ha passat un quart de segle del Sónar nit a l’Apolo, com veus la seva evolució a l’escena de Barcelona?

Apolo és aquest espai que tota ciutat necessita. És un espai on sents que és una extensió de casa teva o del teu cor, vas a Apolo a fer moltes coses i totes diferents. I és igual que sigui un concert de hip hop, un acústic o un showcase d’algú que no coneixes en absolut, és una extensió del teu background cultural, de la teva pròpia vida, en un sentit més físic i també sentimental. Qualsevol ciutat que tingui una escena, un cert bullir cultural, hi ha espais als quals vas ocasionalment, o especialitzats, i hi ha espais com l’Apolo que segueix sent un referent al qual vas perquè forma part del teu recorregut vital i això és una espècie de patrimoni simbòlic, si vols, tan valuós com el físic. Caldria intentar conservar les dues coses.

“Si vols ser només una resposta al mercat, a les tendències, tot va molt de pressa i apareixerà un altre.”

En un moment com el que vivim en el qual tot és tecnologia, com es fa per seguir sent catalogats com “exploradors” de música avançada?

Mira, en el nostre cas sobretot el que determina el valor de l’etiqueta (Música Avanzada), que de fet la deixem fa un parell d’anys i ara és “Música, Creativitat i Tecnologia” (i no tenen per què estar les tres juntes), el que determina més són els artistes que aconsegueixen ser algú que va més enllà dels gèneres o les tendències. El que ens segueix atraient més són aquestes bestioles rares, aquests personatges que transcendeixen gèneres. A part de la solvència contrastada que puguin tenir algunes bandes.

No tot és una fugida cap endavant, volem tenir una visió completa. Quan vam fer els vint anys vam tenir la mateixa nit a Kraftwerk, Richie Hawtin i Skrillex, tres generacions diferents que et permetien fer una lectura de què ha passat en gairebé quaranta anys de música electrònica, no va ser buscat, els tres ens interessaven per motius diferents, però t’adones que té una lògica. Seguim guiant-nos sobretot per la intuïció, després fas lectures. El de 2017 va ser el festival amb més dones en la seva programació, vam portar a Courtesy o Jaideen perquè ens va interessar, perquè hi ha un tipus de discurs, sigui tocant o punxant i sí, són dones, però no perquè hagi fet una discriminació positiva. Quant veus tota la programació tancada es quan dius, això explica el que està passant avui, no? Volíem que el festival fos una versió reduïda de tres dies del que està passant.

Què és necessari perquè sales com Apolo o festivals com el Sónar sobrevisquin en el temps sense deixar de ser curadors i, de vegades, prescriptors de la música més avançada?

La supervivència de sales com ara Apolo o dels festivals com el nostre, passa per seguir mantenint aquest esperit d’un espai on et passen coses en un entorn controlat, afable, que dediquis el temps al que t’enriqueix. Si segueixes tenint aquesta inquietud per ser un laboratori d’idees culturals, artístiques, que tots aquests factors convisquin bé, en el fons és igual que toqui un grup de hip hop o thrash metal. La vocació és que et passin coses. Has de fer que sigui una experiència anar al Primavera, al Sónar o l’Apolo i podràs dedicar-te a fer això, el contingut. Si vols ser només una resposta al mercat, a les tendències, tot va molt de pressa i apareixerà un altre.

Comparteix